"Burlant la mort"

Era un dia solejat, com la majoria de dies al petit poble de Castle. Com cada dia vaig aixecar-me del llit em vaig ficar a la dutxa, per després aguantar els crits de la meva mare dient-me que baixes a  esmorzar. Però  jo, com sempre no feia cas, baixava les escales tan despresa que pareixia fum, passava per la petita porta y la tancava de cop. Sortia corrent encara escoltant els crits de la meva mare dient “ai aquesta nina em portarà pel camí de la amargura!‘’ “ Luna a qui diantres has sortit?”

Però jo, ja era lluny a l’arbre on m’esperava en Lochan amb el seu cotxe fet pols que jo pensava que ja era una relíquia, no sabia ni com continuava funcionant. Era un tros de ferralla veia descolorida i els falsos seients de pell amb taques i forats tan grans que fins i tot es veia l’escuma.

No se ben bé que faria sense en Lochan, no era una al·lota molt amigable, però amb ell tot era diferent. Però això no era tot, ell tenia un secret, un secret molt poderós i jo era l’única que ho sabia. I em sentia orgullosa de que m’ho hagués confiat a mi.

-Lochan!

-Luna, tu tan puntual com sempre! – Sabia que ho deia amb segones.

- Eh, tu millor que ningú saps que no es fàcil lliurar-se de ma mare.

-Ho sé. –Ho va dir amb tristesa.

Era estrany que no remugues i es fiques amb jo per ‘’lenta’’. Alguna cosa no anava bé. Em vaig seure al seient de copilot. I varem estar en silenci massa temps travessant dos dels nou carrers del petit poble.

-Lochan, què passa?

-Que m’ha de passar? – Ho deia de manera abatuda.

-No estàs com sempre.

-Luna... Me’n vaig. – La tristesa del seus ulls em deia que no era de vacances, que era per sempre, però jo em negava a acceptar-lo.

-Cóm que te’n vas? De vacances, no? Un poc avançades però ja esta... –No em podia fer a la idea de estar sense en Lochan, començava a posar-me nerviosa, i les llàgrimes començaren a brotar dels meus ulls, sense ni tan sols adonar-me'n .

-No, Luna me’n vaig per sempre de Castle, no tornaré.

-Lochan, per favor que has somiat? Quina merda de somni has tingut? Saps que el teu poder dels somnis amb el futur no son sempre correctes, molts de pics tot canvia. – Cada pic plorava més. Ell em mirava amb tanta tristesa, els ulls estaven apunt de esclatar en llàgrimes i no hi ha res que m’he preocupes més, que quan ell plorava. Alguna cosa no anava bé...

-Luna si no me’n vaig, passarà alguna cosa terrible, he de fugir, baixa del cotxe queda poc, no podem perdre més temps. Saps que t’estim i que ets especial per a mi. Això no ho oblidis mai.– Va donar una frenada en sec, enmig de la petita carretera.
-No, Lochan no pots dir-me això i demanar-me que després me’n vagi com si res. Has

d'explicar-me que passa, no hi ha res que pugui amb nosaltres dos, si estem units. Jo també t’estim i sense tu aquí estic perduda i sola. 
I es va fer el silenci de nou, ell mirant-me als ulls i jo mirant els seus tan intensos, tan verds, plens de remordiments i preocupacions. I dels seus ulls van començar a brollar les llàgrimes. Les meves mans es van lliscar al seu fosc cabell despentinat, guiant-se fins a una de les seves galtes acariciant-la amb el meu petit polze. Ell va apartar una de les meves mans i la va agafar a la seva tan fort, que semblava que anava a trencar-se. Els mes ulls es van tancar, convertint-se en un mar de llàgrimes que semblava que el vell cotxe fora a inundar-se. Va lliscar la seva mà lliure fins a una de les meves llàgrimes llevant-la. Llavors va succeir el que sempre havia somiat. Ell va apropar els seus fins llavis als meus i ens varem fondre en una intensa besada amb carícies incontrolables i tot mesclat amb llàgrimes salades rodolant per les nostres galtes.
I sense més paraules, finalment els dos sortim del cotxe. Ens col·locarem al diminut voral i va ocórrer. 
Un camió va travessar el cotxe, aixafant-ho amb un renou espantós. El camioner nerviós va sortir a comprovar com estava el seu camió i la seva mercaderia. Va tornar a entrar de nou i se’n va anar. Es va donar a la fuga, sense comprovar qui hi havia en el cotxe, no li va importar. Va fugir amb la cua entre les cames, com un gos.
Vaig començar a sanglotar mentre en Lochan m'abraçava fortament. Això era una bogeria.
-Lochan, com… – Era incapaç d'articular paraula.
-Shhh. – Em va abraçar més fort.
-No! – Vaig cridar enfurismada, com podia sanglotant. I em vaig deixar anar dels seus braços per mirar-ho directament a la cara. – Què cony pretenies? Joder, Lochan pretenies que et deixes morir? Contesta, almenys contesta. Què vas somiar? Alguna cosa m'ocultes… 
-Jo… No puc Luna, no em demanis que t'expliqui això, no puc. 
Llavors ho vaig entendre, no era ell que anava a morir era jo, m'havia salvat. Però… Per què volia morir en el meu lloc? 
- Anava a morir jo, veritat? Així era el teu somni, veritat? – No podia més, perquè anava a deixar-me aquí sola. 
- Si… –Ho va dir en un murmuri que amb prou feines podia escoltar.
- No ho entenc, Lochan podíem salvar-nos els dos, com hem fet, no havies de morir en el meu lloc, com creies que hagués viscut sense tu? Amb aquest pes. –No vaig poder reprimir una llàgrima més.  
-Luna hem burlat la mort, un de nosaltres havia de morir avui, un no es pot burlar de la mort sense tenir conseqüències.
M'era igual, completament igual ara tot m'importava gens ni mica. Mort? L'havíem superat, érem joves ja vindria més tard. És veritat que mai oblidaria això i que em perseguiria per sempre,  però ara mateix el que importava és que estava al costat d'ell. Que ens volíem i que ens havíem besat!
-Lochan, m'és igual, m'és igual el que tornis a somiar i m'és igual tot, visquem el moment, queda't al meu costat fins que el temps digui prou. –Va somriure, em va apropar cap ell i finalment em va besar.
Deixarem el cotxe allà abandonat i ens varem anar caminat Déu sap a on de la mà. 

El futur no importava, en aquests instants havíem de fer-li enfront al present i estar units. Junts superaríem qualsevol cosa.

Esther Dawson